El diumenge 3 de febrer de 2013, La Sexta va emetre el programa Salvados, de Jordi Évole, sobre el sistema educatiu a Finlàndia, reconegut mundialment per la seva eficàcia.
Una escola pública i gratuïta i uns professors altament qualificats i amb prestigi social són les claus que el sistema funcioni. Això requereix un pressupost important, que procedeix d’uns impostos que no són molt elevats ja que tothom els paga. Només a principis dels anys 90, en una situació econòmica difícil, es van produir retallades en educació i, com va dir un dels entrevistats, les conseqüències són ben visibles, en forma de marginalitat i atur, en les persones que ara tenen al voltant de trenta anys i llavors estudiaven. Avui dia ningú s’atreviria a plantejar retallades de nou, perquè coneixen el valor que té una formació de qualitat.
La situació de l’ensenyament a Espanya és també coneguda i radicalment diferent: afavoriment de l’escola privada, grans retallades a la pública, canvis ideològics constants en els plans d’estudi i uns professors sense reconeixement social i mal pagats després d’uns estudis mediocres és el que tenim.
Els resultats, és clar, són els esperables: alts percentatges de fracàs escolar i una baixa qualificació dels treballadors que no ens permet desenvolupar altres indústries que les del maó i el turisme, ambdues amb problemes de saturació, molt vulnerables a crisis econòmiques, amb valor afegit nul i impossibles d’exportar (¿recorden a un polític que va dir que era millor la construcció que la fabricació de productes, perquè els edificis no es podien deslocalitzar?).
Potser per això, a Espanya passen coses que a Finlàndia no. I, potser no és la més important, però reuneix molts elements que indiquen quin nivell de formació tenim, un missatge publicat a twitter a propòsit del programa: Estupenda la educación en Finlandia, y el frío, los suicidios y no poder sentarte en una terraza a tomar unas Cañas y unas tapas?
És a dir: davant l’anàlisi, la generalització tòpica, davant la superioritat de l’altre, el menyspreu. Davant l’esforç per millorar, l’oci de les canyes i les tapes. I qui va escriure aquest missatge? Doncs Ana Rosa Quintana, una presentadora de televisió que manté alts nivells d’audiència tot i que fa anys va veure com Planeta, l’editorial més potent del país, li publicava una novel·la plena de plagis dels que ella no va tenir cap inconvenient d’acusar el «negre» (col·laborador de confiança, va dir) que l’havia escrit.
És a dir: va encarregar a un altre que li escrivís una novel·la en el seu nom (primera estafa), l’altre va plagiar (segona estafa) i Planeta la va publicar (sabent qui l’havia escrit realment? Sense ningú que revisés si havia plagi? La va retirar de seguida?). Però molts espanyols mantenen la seva confiança en ella: segueixen veient el seu programa de televisió i comprant la seva revista.
És el mateix que passa amb els nostres polítics. Hi ha nombrosos casos de corrupció i de molt mala gestió, uns més evidents i altres menys, però gairebé cap acaba amb els culpables a la presó i poquíssims amb la seva dimissió del càrrec, no diguem ja amb la seva destitució, que sembla tabú per l’orgull de qui va fer els nomenaments: jo no puc haver triat malament. La tàctica és sempre la mateixa: negar-ho tot i confiar que una justícia d’una lentitud insofrible tingui com a resultat la prescripció del delicte, en què un advocat espavilat aconsegueixi la nul·litat del judici per algun defecte de forma, o en què acabin apartant al jutge del cas si intenta furgar massa (Garzón o tots els jutges dels casos de Fabra a Castelló, per posar uns exemples coneguts).
El resultat? Semblant al d’Ana Rosa Quintana: al cap d’un temps tot s’oblida i els polítics són recompensats amb el vot en les eleccions. Passa a València, on el Partit Popular ha tingut majoria absoluta diverses vegades, passa a Madrid, on el PP va obtenir la presidència gràcies a la corrupció de dos diputats (el famós «tamayazo») i on a partir de llavors han anat recollint majories absolutes, passa a Catalunya, amb Convergència i Unió i els seus casos de corrupció, que sempre tapen amb el parany que perseguir-los a ells és ofendre Catalunya. I passarà ara amb el cas Bárcenas que acabarà, com a molt, si la cosa es posa realment lletja, amb Ana Mato dimitint com si fos una heroïna donant exemple.
La correlació sembla clara: una pobra educació condueix a una pobra capacitat de crítica. Ens queixem molt, però no reclamem res. No hauríem de demanar dimissions, que acaben honrant a qui dimiteix, hauríem de fer-los fora, perquè no es mereixen ocupar els llocs que ocupen i no els hauríem de permetre que seguissin en ells. I no hauríem de parar fins aconseguir que tornessin allò robat i complissin la pena que correspon al delicte, delicte que els polítics sempre aconsegueixen eludir amb la simple dimissió.
I només tenim dues eines per fer-los fora: el vot i la revolució. I l’opció de vot que més revolucionària resulta és la del vot en blanc computable, que buidi els parlaments i ajuntaments de parlamentaris i regidors, perquè qualsevol altra opció els permet mantenir-se en els seus privilegis, només així els partits tradicionals prendran algun interès en regenerar-se i regenerar el sistema, aquesta és l’única manera de passar de la queixa a la reclamació, del conformisme a l’oposició activa i efectiva.
Article de Xavier Navarro, militant d’Escons en Blanc
