Sovint parlem o sentim a parlar de que la llei electoral s’hauria de modificar per a què fos més justa per a tots i que no ens portés a un bipartidisme. I sempre que surt aquesta conversa es parla de la Llei d’Hondt, sempre amb una mica de dubtes sobre com funciona i com realment afecta aquesta en el repartiment d’escons. Suposem que la complexitat de la fórmula i el desconeixement del perquè del seu ús fa que l’aparició de falsos mites sigui prolífica. Aquí en marquem alguns.
Fals mite 1: La culpa és de la Llei d’Hondt
El pobre senyor Victor Hondt, a part de tenir un cognom complicat i de crear una equació matemàtica per a obtenir uns resultats proporcionals, no és el gran problema de la nostra democràcia. Si que és veritat que aquesta forma de repartició dels escons no és del tot igualitària i beneficia als grans partits i fa que les cambres siguin menys fragmentades, però no sempre és el més injust. Aquí intentarem repassar algunes dades que són més greus.
Fals mite 2: el 3% de la Llei d’Hondt
En cap lloc de la Llei d’Hondt diu que hi hagi d’haver una barrera mínima del 3% o del 5% per obtenir representació. Això és un invent que es va fer al crear la llei electoral i això si que fa que molts partits petits no obtinguin representació. Un exemple molt clar és el de les eleccions municipals a la a la ciutat de Barcelona el 2011. Com es pot veure aquí, limitant aquesta barrera del 5% hagués entrat al consistori almenys un partit més. A mida que els petits partits es van fent gran aquest % va deixant a fora a moltes formacions.
Fals mite 3: El vot per províncies afavoreix els partits petits
Excepte algun cas molt estrany, com podeu veure en aquesta gràfica, Una circumscripció única afavoriria als partits petits, inclosos els provincials, sempre que la província sigui mínimament gran. El vot per províncies no afavoreix els partits locals sinó que ajuda a que el bipartidisme es faci més gran. Una circumscripció única aplicant la mateixa llei d’Hondt dóna molts més diputats en unes eleccions generals als partits petits que als dos grans partits (PP i PSOE).
Fals mite 4: Una persona, un vot, el millor sistema
Itàlia tenia aquest sistema de vot i se’n va desfer el 1992. El motiu? La manca d’estabilitat en els governs. A l’existir més partits polítics la governabilitat se’n ressent i les coalicions de govern no són fàcils de portar. Actualment cap país fa servir un mètode de proporcionalitat estricte. També hi ha el tema de les minories, en el que aquest sistema les fa més dèbils respecte a les majories. Tot i això, sense poder dir que sigui el millor sistema, si que és el més justa nivell individual.
Potser una solució per a decidir entre quin sistema triar, hi hauria la possibilitat d’introduir dos sistemes totalment diferents a les dues cambres: Un Congrés amb una proporcionalitat estricta i un Senat on els partits locals poguessin tenir més pes (i on el vot no pogués ser per blocs sinó per províncies, com el Senat alemany).
Conclusió:
Hi ha molts altres mètodes més per a repartir escons, i de segur que n’hi ha de millors que el que tenim actualment. Però les grans barreres que realment fan que un partit minoritari no pugui arribar fàcilment a obtenir representació no és la Llei d’Hondt en si, sinó moltes altres coses com la igualtat de propaganda davant tothom, les traves administratives, legals, publicitàries, els mitjans de comunicació… El problema és que s’inverteix més en campanya que no pas en educació per a la democràcia, i potser ens hauríem de fixar més en això i lluitar per canviar aquestes coses.
