La Constitució, textualment, diu que tots els ciutadans “tenen dret a accedir en igualtat de condicions a les funcions i càrrecs públics”. Però com ja suposem que quan es va fer la Constitució ja sabien que no voldrien complir amb la totalitat d’aquesta frase sense perdre el control dels càrrecs públics, van afegir unes paraules per assegurar-se de que podrien incomplir quan volguessin aquest dret bàsic. I la frase va quedar així:
«Art.23.2. Així, [tots els ciutadans] tenen dret a accedir en igualtat de condicions a les funcions i càrrecs públics, amb els requisits que marquin les Lleis.»
Treballant dins un partit aquesta frase fa riure, us expliquem el perquè.
Fals mite 1: Igualtat davant els mitjans
Com ja sabem, els espais gratuïts de propaganda electoral es reparteixen segons la representació obtinguda a les cambres, però la cosa no es queda aquí, també els informatius de les cadenes públiques tenen la mateixa normativa en època d’eleccions. Per tant, les notícies que rebem a través dels informatius no responen a criteris periodístics sinó de representació. Evidentment el gran benefactor de tot això és el bipartidisme.
Fals mite 2: Igualtat davant les Juntes Electorals
La Junta Electoral és l’encarregada de gestionar la part administrativa de les eleccions, i s’encarrega, entre altres coses, del sorteig de banderoles, gestió d’espais públics, confecció de llistes… i aquí el terme igualtat s’esvaeix igualment. Legalment no tenim dret a espais per a fer propaganda de banderoles o cartells i ens hem de conformar amb l’amabilitat dels grans partits a deixar-nos un bocí del pastís. Els petits partits tenen dret a demanar locals i ens els donen gratuïtament, però si un partit parlamentari vol el mateix local o espai el mateix dia que tu, només li cal demanar-ho, a tu et fan fora i t’has de buscar un altre lloc.
Fals mite 3: Igualtat davant els ciutadans
Cada any els partits polítics es gasten milions d’Euros en enviament de correu electoral a totes les cases. A part d’informació, al sobre ens hi trobem sovint la papereta per a votar i el sobre, duplicant el cost i material necessari per a les eleccions. Per una altra banda, els partits sense representació es troben sovint que el seu gran problema no és que la gent no els vulgui votar, sinó que la gent no els coneix. Sense dret d’accés als mitjans públics a notícies i amb recursos minsos, es podria eliminar l’enviament de propaganda per un enviament d’informació del conjunt de formacions que es presenten a les eleccions. Però es clar, això no interessa.
Conclusions:
La llista es podria anar fent llarga i llarga, ja que en aquest apartat, els petits partits són minoritzats per a fer, no només que la gent no ens voti, sinó que no ens arribi ni a conèixer. La normativa electoral és interpretada per cada junta de forma diferent i de vegades fins i tot depèn de la persona que et trobis aquell dia. Les televisions et demanen formats vells i cars per entregar els materials, encara s’utilitza molts cops el fax com a mitjà de comunicació i el poc accés a la informació no fa que el camí sigui gens fàcil. Sembla que la tasca d’educar i informar es vagi deixant de banda a la vegada que les campanyes electorals es transformen cada cop més en grans festivals de màrqueting on només pots entrar al joc amb una gran quantitat de diners. Un límit en despesa electoral i l’obligació d’informar als ciutadans de totes les opcions polítiques hauria de ser un dret fonamental.
